L’Esperancita els cures i els consells etics dels hospitals

Que trist es viure a paisos com l’Iran on una religio s’imposa per sobre de les lleis i s’et aplica tan si creus com sino i creus. Que dificil a de ser viure als EUA amb el president Bush amb linia directa amb deu i els ultra-conservadors fent lleis. Pero mes trist es creure que vius en un pais amb llibertat religiosa i adonarte de bon mati mentres estas esmorsant de que vius en una pseudo-dictadura de republica bananera anomenada España. El motiu de la llarga divagació no es un altre que la noticia de que Esperanza Aguirre a signat un acord amb Rouco Varela per tal que els cures puguin formar part dels comites d’etica dels hospitals de la Comunitad de Madrid. Que son els comites que decideixen per exemple donar tractaments paliatius en malals terminal o que decideixen que si s’ha de mantenir artificialment la vida d’un pacient. Mai m’ha agradat que ningu dicti el que ha de ser la meva vida ni un govern ni una religio pero es que amb el que surt avui al diari resulta que inclus poden dictar la meva mort. En aquest pais tot-hi que no sembli hi ha llibertat religiosa (Article 16 de la Sagrada Constitución Española), cosa que es tradueix en dos drets basics.

- Que si vull hem puc fer de la Iglesia Maradoniana, llogar un local i resar a una foto del astre argenti sempre i cuant no molesti a ningu mentre ho faig.

- Que ningu hem pot obligar ni imposar el que ell particularment creu, ja que soc lliure per actual amb les meves creences sempre i quant respecti la llei.

Doncs be val mes que ens espavilem a obrir el local amb la foto de Maradona perque si avui ja ens han fotut el segon dret enlaire ves a saber que tardaran a treurens el primer. El mes greu del cas pero es que en aquest pais de pandereta perque no hi ha gaires mes adjectius que s’hem ocudeixin despres de llegir la noticia es el fet de que si be el PSOE i IU volen cridar a la Esperanza Aguirre perque expliqui que pasa ningu te el seny de presentar una querella al tribunal costitucional que es el que s’ha de fer cuan algu vulnera la carta margna d’aquesta manera tan flagran.

En definitiva senyors o ens espabilem o en aquest pais d’aqui no gaire tornarem a viure temps pasats en que l’esglesia tenia mol de poder i que es millor oblidar.

 

Reflexions sobre Sant Jordi

L’altre dia pasejant per la rambla de Girona el dia era clar i el sol eclosionava entre la gent, les roses i els llibres, d’una manera espectacular.Era doncs un gran dia de primavera per celebrar Sant Jordi. L’ambient i el xivarri corrien per la rambla i com que eren dos quarts de 4 encara no era massa agoviant pasejar. Com a gran lector i acumulador de llibres que soc hem vaig disposar a mourem de parada en parada avid de veure quins autors i quines paraules hem seduien. Pero hem va assaltar una ideia d’aquestes que tenim els despistats sempre massa tard: Nomes portava 13 euros a la butxaca i m’havia deixat la cartera al cotxe i el cotxe a la Devesa. Pero vaig pensar: “David calmet, vols dir que del munt de llibres que hi ha avui a la rambla no trovaras un llibre que t’agradi per menys de 13 euros?”. I ara direu que soc un inocent pero si ho vaig pensar. Resultat? Despres de pasejar durant mes d’una hora per la rambla i de buscar una mica mes enlla dels best-sellers tipics i topics de cada any (que no podia pagar encara que m’agesin agradat) hem vaig trovar al final de la rambla sense llibre. Si ve vaig veure un parell de llibres que podia comprar amb el minso presupost que duia aquest ja es trovaven a la meva biblioteca personal. Aixis que vaig decir que m’en anava a fer un beure a algun bar que aixo de llegir esta mol car avui en dia. I miran la televidio del bar s’hem va pasar pel cap una reflexio. Que deu valer un mes de Digital plus o algo aixis? (si a casa nomes veig 7 canals i que!?) Total que val 9 euros els 3 primes mesos i despres uns 40 o aixis. Reflexio final com vol el govern que la gent llegeixi i que hi hagui una cultura de la lectura si el que realment surt economic es mirar la tele joder. Que pel preu de dos llibres veig 100 canals es diu gran part de la gent d’aquest pais. I es que llegir es un vici car i aixis ho enten el govern d’aquest pais.

El banc dels favors

El banc dels favors es un concepte que apareix a la novela “La hoguera de las vanidades” del autor nord america Tom Wolfe anys despres l’escriptor brasileny Paulo Coelho va rescatar la ideia en el seu llibre “El Zahir” donan’t li una verten mes enfocada en el camp dels contactes en el mon dels negocis(Us deixo un fragment).

El banc dels favors, ens diu Tom Wolf a la seva novela, es el banc mes poderos del mon pero al mateix temps no te cap sucursal fisica sino que tots en formem part inclus sense pretendreu. Un dia algu ens fa un favor ens presenta algu, ens ajuda a aconseguir quelcom…  Un altre dia ens torna a fer un favor es a dir ens fa diposits al banc dels favors de manera que un dia quant ell ens demani un favor com que te credit de favors nosaltres li concedirem. Sino li concedim pasa com en els bancs quant no poden tornar els diposits als clients. Tothom sabra que no som dignes de confiança i ja ninugu ens fara mes diposits de favors a nosaltres. Es un banc que es capaç d’auto-regularse sol sense cap llei ni cap estructura mes que la que es genera en fer i rebre favors.

Pero jo diria que mes enlla del banc dels favors en el camp de les relacións humanes tambe hi ha un banc mol important del que molts cops no som consiens. Podriem anomenarlo el banc de l’amistat o l’amor. Mols cops per exemple no ens enfadem amb algun amic, parella,familiar… perque ens ha fet mols diposits en aquest banc. Un dia poder ens va fer riure en un moment trist o sempre que esmorsem ens prepara el cafe com sap que ens agrada, ens escriu una nota per quant ens llevem o simplement es queda escoltant els nostres problemes cuan nessesitem buidar el pab. En les relacions humanes crec es mol important ser conciens d’aquesta dinamica i no perdre mai la oportunitat de fer un diposit a algu, ja que no som perfectes i segur que acavem fican la pota en algun moment. Per quant arrivi aquest moment sempre es bo que tinguem un bon grapat de diposits en aquella persona perque aixo fara que la relació sigui duradera, que no es cansi mai de les nostres ficades de pota i dels nostres errors.